Tothom parla dels autònoms, però gairebé ningú sap què som.
El primer fet que obligaria a una reflexió és el fet que tant  les patronals i els sindicats tenen organitzacions que agrupen i representen treballadors autònoms. El segon és fer l’anunci de l’increment de quotes el més que es fa la liquidació del trimestre.

Indicis que expliquen el problema i és que encara ningú ha sabut definir-nos.
Jo soc petit empresari i autònom i ha estat la meva opció. . És per voluntat pròpia i assumeixo les conseqüències. El que no vol dir que no em sembli exasperant el que vivim.

Perquè vivim atrapats entre dues naturaleses que no ens representen prou o suficient. Tenim el risc i la responsabilitat de l’empresa, però la fragilitat d’un treballador sense xarxa. I l’Estat, que hauria d’entendre-ho, segueix instal·lat en la confusió.

Aquí t’aplico la norma laboral, allà la mercantil. Aquí tens un dret, allà només una obligació. I així, de contradicció en contradicció, el sistema ens ofega amb la seva pròpia incoherència.

La quota no és el problema (o no només). El problema és la cobertura, la llibertat i la falta de criteri. La pugen per poder garantir una millor pensió. La intenció és bona, el problema es que potser és millor flexibilitzar la quota no en funció del que suposadament facturarà durant l’exercici sino en funció del teu moment vital. No és el mateix un autònom que comença que u que porta 25 anys d’activitat.

La progressivitat está bé si tens la garantia d’un salari mínim professional com els treballadors per compte aliena. Per cert exempt d’IRPF. Però és aplicable un SMI quan la lógica és mercantil? Diría que no. I perquè la progressivitat no s’aplica en l’impost de societats? és el mateix tenir 1 milió d’euros de benefici que tenir-se 1000€?

És més, per què ningú no parla de l’excés d’hores que treballen els autònoms ara que tot just sortim del debat de les 37 hores i mitja. Doncs perquè en aquest cas s’enten que no ets un treballador sinó un empresari.

Som l’oficina de recaptació d’un IVA que potser ni hem cobrat, finançant l’Estat mentre esperem que ens paguin. I quan les coses van mal dades, el “cessament d’activitat” no té l’automatisme de l’atur quan t’acomiaden. Aquí s’ha d’acreditar que l’activitat ha baixat d’un exercici al següent. Però tu rai que ets empresari. En què quedem?

Amb por, amb cansament emocional i amb la sensació que treballem dins un sistema que en el fons no enten i l’incomoda el concepte autònom perquè no el sap classificar. Per tant, ens relacionem amb una administració llunyana, amenaçadora i freda.

Potser ha arribat l’hora de dir-ho clar: no som ni empresaris ni treballadors. Som una altra cosa. Ni millor ni pitjor. Diferent i per tant necessita d’un tractament singular. Ni des del privilegi ni des del paternalisme. Des de la justicia i la comprensió.